Author Archives: psv

Exposició «Isabel Azkarate. Arte y Parte» al Museo San Telmo

L’exposició Isabel Azkarate. Arte y parte es podrà visitar del 27 de gener al 5 de maig de 2024 al Museo Sant Telmo de Sant Sebastià – Donostia, i està composta per tres sèries fotogràfiques centrades en la íntima relació de l’ésser humà amb l’art.

Com a gran aficionada a l’art, Isabel Azkarate ha viscut, gaudit i documentat el panorama artístic des de primera línia. El fitxer conserva imatges d’innombrables esdeveniments i retrats d’alguns dels artistes nacionals i internacionals més populars durant els anys vuitanta i noranta.

Azkarate també va ser testimoni del naixement d’un moviment contracultural, en plena transició política espanyola, que celebrava la identitat i la llibertat d’expressió a Euskadi. I la primera sèrie exposada està formada precisament per una selecció de 15 retrats d’alguns dels artistes més significatius de la cultura basca als seus tallers i estudis. Pintors, escultors, escriptors, músics i cineastes amb què Azkarate ha compartit experiències i inquietuds, i als quals ha fotografiat amb intimitat i complicitat, sovint al seu espai de treball i destacant el seu esperit creador. Els artistes que apareixen són Eduardo Chillida -amb la galerista Juana de Aizpuru-, Juan Luis Goenaga, Jorge Oteiza, Ana Busto, Javier Gurruchaga amb Pedro Ayestarán, Andrés Nagel, Alexandre Garmendia, Bernardo Atxaga, Julio Caro Baroja, Rafa Berrio, La Otxoa, Vicente Ameztoy, Daniel Calparsoro, José Miguel Barandarian i Juan Chillida.

© Kutxateka / Isabel Azkarate

Home observant l’obra Dona al sol d’Edward Hopper. Whitney Museum of American Art. New York, 1980. © Fototeka Kutxa/Fondo Isabel Azkarate.

 

La segona sèrie està formada per 17 instantànies preses a galeries i museus de tot el món on l’espectador interacciona davant d’obres d’art contemporani, sobretot representacions hiperrealistes del cos femení. La contemplació d’aquests personatges anònims és captada per la mirada irònica i audaç de la fotògrafa, que ara completa el joc de miralls exposant aquestes imatges, de manera que el públic pot observar gent que resulta observada mentre observa, un virtuós cercle voyeurístic.

La tercera sèrie, titulada “Emmagatzemats”, dóna a conèixer un assaig fotogràfic inèdit realitzat als anys vuitanta a Nova York, a l’American Museum of Natural History, on Azkarate va saber una col·lecció de bustos d’amerindis i afroamericans abandonats al magatzem del museu. Éssers oblidats que sobrevivien a un doble estigma: representar una comunitat de nord-americans racialitzats, protagonistes secundaris a la història oficial del país, i suposar una representació caduca i políticament incorrecta, que havia portat a retirar-los del discurs museístic.

© Kutxateka / Isabel Azkarate

Magatzem del American Museum of Natural History. New York, 1980-1981. © Fototeka Kutxa/Fondo Isabel Azkarate.

 

Les dues primeres col·leccions d’imatges de la mostra “Isabel Azkarate. Arte y parte” van ser presentades per primera vegada a la sala d’exposicions Alameda de la ciutat de Sòria en el marc de la fira Expoesía l’agost del 2021, gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sòria.

Aquesta mostra complementa la gran retrospectiva “Isabel Azkarate”, que repassa tota la carrera de qui és la dona pionera del fotoperiodisme basc i que es pot visitar fins al 25 de febrer de 2024 a la sala Artegunea de Kutxa Fundazioa, ubicada a l’edifici Tabakalera, també a Donostia – Sant Sebastià.

La coincidència de les dues exposicions suposa un homenatge de la capital donostiarra a la fotoperiodista nascuda en aquesta ciutat, oferint al gran públic l’oportunitat de descobrir l’àmplia i variada trajectòria professional d’una autora potser encara poc coneguda dins i fora d’Euskadi, però amb un imprescindible llegat fotogràfic que complementa la història de les dones fotògrafes del segle XX del nostre país.

Les dues exposicions estan comissariades per Silvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision, entitat que representa Isabel Azkarate.

‘Eroding Franco’, de Jordi Jon, guanya la V Beca Joana Biarnés

Jordi JonEl projecte guanyador de la V Beca Joana Biarnés és Eroding Franco de Jordi Jon, sobre la desertificació d’Espanya i la seva vinculació amb els sectors sobre els quals es va establir l’auge econòmic del país durant el franquisme i que avui continuen tenint un pes important en l’economia nacional.

Gràcies a la Beca Joana Biarnés, l’autor comptarà amb 8.000 euros per desenvolupar una investigació fotogràfica, al llarg de nou mesos i amb el suport com a tutor de Juan Valbuena, fotògraf fundador del col·lectiu NOPHOTO, director de l’editorial PHREE i coordinador del Màster Internacional de Fotografia i Gestió de Projectes de l´escola EFTI.

 

“ERODING FRANCO”, EL PROJECTE BECAT

Jordi Jon

© Jordi Jon

A la proposta presentada com a candidata a la Beca, Jordi Jon relata així el projecte: “és un projecte de fotografia i periodisme que documenta l’estat actual de desertificació a Espanya i el compara amb la informació científica desatesa durant el règim de Franco (1939- 1975).”

L’autor també explica que “en l’auge de l’anomenat ‘miracle econòmic espanyol’ (1959-1974), la construcció, l’agroindústria i el turisme massiu es van erigir com a baluards del desenvolupament econòmic dictatorial. Aquestes mateixes bases, que avui configuren prop del 30 % de l’economia nacional, són també les grans responsables de l’avenç de la desertificació. Cosa que va ser celebrada com un ‘miracle’ s’ha traduït en una càrrega ecològica i social que encara pesa sobre Espanya. Segons dades del Ministerio de Medio Ambiente, el 80% del territori espanyol s’enfrontarà a importants processos de desertificació al segle XXI.

D’aquesta manera, Jordi Jon exposa que Eroding Franco “no és només una exploració de la desertificació, sinó també un recorregut per un passat espanyol que ha deixat cicatrius perdurables al país i la seva societat. El projecte es posiciona com una crida a la responsabilitat compartida cap al medi ambient i la humanitat“.

 

BIOGRAFIA DE JORDI JON

Jordi Jon és un fotògraf documental i periodista, el seu interès pel periodisme documental va començar quan va estudiar periodisme visual, on cobria històries humanes, psicològiques i relacionades amb el clima.

Ha col·laborat amb diversos diaris nacionals com El Periódico de Catalunya, El Nacional o Nació Digital. D’altra banda, és un dels fundadors de MÓN, una organització de periodisme ambiental i explorador de National Geographic. El seu treball, centrat a capturar històries sobre el medi ambient, inclou reportatges sobre la desertificació a Espanya i la crisi del petroli a Albània, i ha estat exposat i publicat a tot el món, inclosos Espanya, Suïssa, Estats Units, Finlàndia, Alemanya, Índia, i Bangla Desh.

 

EL VEREDICTE DEL JURAT DE LA V BECA JOANA BIARNÉS

El jurat de la 5a edició de la Beca Joana Biarnés va declarar guanyador Jordi Jon, entre els tres projectes finalistes.

Jessica Murray, com a portaveu del jurat, ha declarat que el projecte de Jordi Jon “demostra el que es pot aconseguir amb una combinació d’imatges potents i una investigació rigorosa. Mentre construeix el seu propi registre visual de la desertificació d’Espanya, Jordi respon a material d’arxiu i fa un intent valent de traçar una línia que vinculi l’actual crisi de l’aigua amb les decisions polítiques i econòmiques preses durant el règim de Franco.”

Jordi Jon

© Jordi Jon

La Beca Joana Biarnés té l’objectiu de donar suport al desenvolupament professional de joves fotoperiodistes, majors d’edat i menors de 35 anys, identificats amb les inquietuds i valors del millor periodisme visual, i propiciar que visibilitzin temàtiques de necessària difusió i reflexió social, centrant-se en la geografia nacional.

Compromesa amb la missió de divulgar i potenciar el valor social de la fotografia documental i el fotoperiodisme, la Fundació Photographic Social Vision crea el 2019 la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes en honor de la primera dona fotoperiodista d’Espanya i compleix així el desig de la fotògrafa de donar suport a les noves generacions de fotoperiodistes, alhora que permet a la fundació retre homenatge als seus valors humans i professionals.

Finalistes de la V Beca Joana Biarnés

El jurat de la V edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes, format pel fotoperiodista Xavier Aldekoa, la comissària independent Sandra Maunac, el director, productor i guionista de cinema documental Òscar Moreno, la productora especialitzada en fotografia documental i narrativa visual Jessica Murray i la fotoperiodista Anna Surinyach, va finalitzar el procés de revisió dels més de 40 projectes candidats.

Avaluats segons la seva qualitat formal i conceptual, així com pel valor social de la temàtica proposada, els tres projectes següents són finalistes a la V Beca Joana Biarnés:

“El negocio del viento”
de Paula Artés

Paula Artés

© Paula Artés

 

Fotògrafa resident a la província de Lleida, compromesa a donar a conèixer i qüestionar les estructures de poder. El projecte parteix del fet que el vent s’ha convertit en la principal font d’energia elèctrica a Espanya.

S’està apostant per un increment de l’energia renovable, una mesura que no mereix cap retret sobre el paper. Tot i això, el problema ve quan la lògica extractivista i el trasllat de la producció a la perifèria acaba supeditant els interessos de les regions productores, que es converteixen en dependents d’altres àrees de l’estat.

La Conca de Barberà (Catalunya) és una de les comarques més explotades quant a renovables amb 78 aerogeneradors als quals se’n podrien sumar 44 més. A la mateixa zona s’està tramitant construir 9 parcs solars, que cobririen amb plaques fotovoltaiques unes 654 hectàrees de paisatge, destruint el territori estètic, ecològic i agrícola. La mateixa praxi ha anat ocupant altres terrenys agrícoles i ramaders catalans a La Segarra o L’Urgell, així com a molts llocs de “l’Espanya buidada”.

En anglès, “power” significa “energia” i també “poder”. I entre tots dos conceptes hi ha una relació que suggereix una estructura de dominació tan invisible com ho és el mateix vent, que només veiem quan obliga a desplaçar-se a altres elements.

A partir de fotografies, vídeos, sons, documentació oficial, plànols i matèries primeres, aquesta investigació visual vol donar llum sobre la sobreexplotació de territoris per a l’energia verda, per part de les mateixes grans empreses que ja dominen el mercat energètic i que, de forma opaca i amb impunitat, tracten la naturalesa com si fos un recurs infinit.

 

“Eroding Franco”
de Jordi Jon

Jordi Jon

© Jordi Jon

Fotògraf documental i periodista nascut a Tarragona, el seu projecte documenta la desertificació d’Espanya i el compara amb informació científica que va ser desatesa durant el franquisme per reflexionar sobre les decisions preses pel règim i la seva influència moderna a la trajectòria ecològica del país.

El llegat franquista va més enllà de la repressió social i política. En temps de Franco, alguns científics ja alertaven sobre el perill de desertificació, el procés que converteix en àrides terres precisament fèrtils, principalment a causa de l’agricultura insostenible i la desforestació.

No obstant això, possiblement sense plena entesa de les seves implicacions, entre el 1959 i el 1974 el règim dictatorial va prioritzar com a baluards del desenvolupament econòmic la construcció, l’agroindústria i el turisme massiu. Aquestes són les mateixes bases que configuren prop del 30% de l’economia nacional avui, quan s’estima que el 80% d’Espanya podria ser un desert en acabar el segle XXI.

Més enllà dels aspectes històrics i mediambientals, aquest projecte revela narratives eclipsades per ambicions passades i presents. El que en el seu moment va ser celebrat com a “miracle econòmic espanyol” s’ha traduït en una càrrega ecològica i social que encara pesa sobre Espanya. Hi ha una història que necessita ser explicada per donar llum sobre aquest llegat ambiental, crucial per comprendre el nostre present i futur en el context del canvi climàtic global.

Amb una paleta cromàtica que evoca la sequedat de la terra, tons terrosos i ocres que contrasten amb els tons més artificials de les zones turístiques, va emfatitzar el contrast entre els deserts del sud-est i la romanent naturalesa costanera, transitant per la paradoxal gestió de l’aigua a les àrees turístiques i la seva escassetat a l’interior. Aquestes imatges contraposades als arxius científics plantegen una reflexió crítica sobre les repercussions humanes al paisatge natural.

 

TINTO®”
d’Ana Tejedor

Ana Tejedor

© Ana Tejedor

Realitzadora audiovisual resident a Barcelona i centrada en comunicació científica, el seu projecte recorre la conca del riu Tinto, des de l’activitat minera al naixement fins al Pol Químic al port de Huelva, per denunciar els danys al territori i la seva població.

El riu Negre recorre gran part de la província de Huelva i és famós pel color de les seves aigües. És vermell, és àcid i ha estat estudiat per les seves característiques extremes, que recorden el paisatge de Mart i que semblen tenir origen natural. Tot i que també rep continus focus de contaminació (drenatge àcid de mines, abocaments de l’abocador de Nerva, abocaments de depuradores i d’altres activitats industrials), cosa que fa difícil aïllar causes i conseqüències.

La geografia del riu Tinto és un paisatge explotat, una zona de sacrifici on el territori s’“ofereix” al servei del model capitalista. Cada decisió presa posant per davant el benefici econòmic és quantificable i la meva recerca busca les xifres concretes que evidencien els danys causats a aquest territori d’una manera molt visual, posant-hi preu.

En base a aquesta idea, el riu i tot allò que l’envolta passa a ser un objecte de consum. TINTO® prendrà la forma d’un catàleg, que desplega una estètica descriptiva, neta i suggeridora dins de les lògiques del màrqueting. La cruesa de la fotografia de paisatge respondrà a la sensació d’artifici consumista, on tot està sempre disponible. I anirà acompanyada de fotografia de producte, objectes que encara que no sempre són béns de consum, il·lustren problemàtiques socioambientals com l’extractivisme, la manca de responsabilitat política, el desemparament legal de les persones migrants i els límits del sòl.

És una oportunitat per denunciar des de noves perspectives temes que ens afecten directament, que ens maten. Un exemple del que no volem perpetuar, del que encara podem evitar i del que hem de lluitar per recuperar.

(Ndr: Les descripcions de cadascun d’aquests projectes han estat extretes de diversos apartats dels dossiers aportats per cada participant i els textos han estat editats per redactar aquesta notícia.)

ACTUALITZACIÓ: El projecte guanyador de la V Beca Joana Biarnés ha estat “Eroding Franco”.

Des de la Fundació Photographic volem agrair enormement la participació a totes les persones que han presentat els seus projectes, així com el suport a totes les entitats que han col·laborat en la difusió daquesta convocatòria, incloent-hi escoles de fotografia, associacions i sindicats de fotògrafs i periodistes, universitats, festivals de fotografia, revistes especialitzades i agendes culturals.

La Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes es finança amb els ingressos generats per l’Arxiu Joana Biarnés i compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Terrassa, Escuela Efti, Foto Ruano Pro, la galería Blanca Berlín i la revista 5w.  

El 2023 de Photographic

El 2023 que ara deixem enrere, hem complert 22 anys defensant la fotografia documental com a eina per comprendre el món i afavorir la transformació social.

Destaquem a continuació alguns grans èxits aconseguits en què ha estat un any realment excepcional per a la Fundació Photographic Social Vision, en totes les nostres àrees.

Entrada a Villa Alegre, nova seu de la Fundació Photographic.

 

Compromís amb la fotografia documental

 

Aquest 2023 hem obert al públic Villa Alegre, nova seu de la Fundació Photographic i ho vam fer celebrant la festa de Sant Jordi – Dia del Llibre, amb prop de 1000 persones que van assistir a la nostra primera fira de fotollibres, amb una selecció de les millors editorials nacionals del sector: Blume Editorial, Ediciones Anómalas, Ediciones Posibles, Ojos de Buey, Phree i RM.

Aquest mateix dia celebrem diverses activitats, com la presentació de “Devil’s Rib”, resultat del II Star Photobook Dummy Award, amb el seu autor Mateusz Kowalik i els editors que col·laboren amb el nostre premi per a maquetes de fotollibre.

En aquest 2023, hem celebrat a més la tercera convocatòria del mateix Star Award, la guanyadora del qual ha estat Ruth Lauer-Manenti i que l’any vinent presentarà el seu fotollibre acabat.

L’altre gran premi atorgat per la nostra Fundació és, per descomptat, la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes, per a la cinquena edició de la qual acabem de tancar convocatòria. Sabrem qui la guanya a principis de l’any que ve, de la mateixa manera que el gener del 2023 vam donar a conèixer el guanyador de la quarta edició, el gallec Adra Pallón, que ara mateix està acabant de donar forma al seu projecte sobre la despoblació del entorn rural.

I també el 2023, l’andalús Santi Donaire, guanyador de la nostra tercera Beca Joana Biarnés, va exposar els resultats de la seva investigació sobre els efectes de la gran indústria agroalimentària espanyola a la mostra Hasta que la tierra aguante” a EFTI – Centre Internacional de Fotografia i Cine (Madrid) i, posteriorment, va presentar també el projecte a la nostra seu a Barcelona.

El jardí de Villa Alegre va acollir a més a més un debat sobre bones pràctiques als festivals de fotografia catalans, que formarà part d’un estudi més ampli que donarem a conèixer l’any que ve.

I, per descomptat, vam organitzar de nou al CCCB i gràcies al suport de la Fundació Banc Sabadell, l’Exposició World Press Photo a Barcelona, ​​que va atreure uns 57.000 visitants i va comptar amb activitats complementàries organitzades al costat de les Jornades Fotogràfiques del Masnou, Casa SEAT i Metges Sense Fronteres amb CCCB Debats.

Presentació del projecte “Passengers”, de César Dezfuli, durant la inauguració de l’exposició World Press Photo 2023 a Barcelona © Àngel Garcia

 

El poder transformador de la fotografia

 

En els dinou anys portant a la nostra ciutat la mostra de fotoperiodisme més reconeguda del món, una de les nostres prioritats sempre ha estat extreure’n tot el potencial educatiu. I per això ens fa feliços que a la mostra World Press Photo 2023 hem tornat a esgotar places de les nostres visites guiades per a públic general i també per a escoles.

També ens omple d’orgull l’espectacular creixement del projecte “Material sensible que ha iniciat la quarta edició del taller de fotografia participativa, però que a més s’ha diversificat en diferents accions.

D’una banda, aquest projecte que ofereix el potencial transformador de la fotografia a persones que han patit abusos sexuals a la infància s’ha transformat també en un documental creat per la nostra Fundació i del qual hem realitzat nombroses projeccions davant de diversos grups i entitats o en espais com el Menorca Doc Festival. Tot i que el moment cim ha estat la seva estrena per a tot el país a través de Filmin, en ocasió del Dia Internacional per la Prevenció Contra l’Abús Sexual Infantil. El documental es pot veure a Filmin en aquest enllaç i està collint excel·lents valoracions dels usuaris de la plataforma.

D’altra banda, hem dut a terme en centres d’ensenyament secundari una sèrie de càpsules educatives relacionades amb aquest mateix projecte i que ja s’han impartit a prop de 400 estudiants, combinant l’anàlisi visual amb la sensibilització, la reflexió i el debat.

El nostre documental “Material sensible” es troba disponible a Filmin.

 

Protegint el nostre patrimoni visual

 

La nostra tasca cuidant els arxius fotogràfics dels nostres autors representats també ha gaudit de grans moments aquest 2023.

D’una banda, complim un dels somnis de Joana Biarnés en recopilar el seu treball excel·lent per al sector de la moda a l’exposició “Moda a pie de calle, a la Sala Canal d’Isabel II en col·laboració amb la Comunidad de Madrid, i que va posar en valor que la primera dona fotoperiodista del país va ser també la nostra pionera femenina a la fotografia de moda.

La nostra feina al llarg dels anys amb l’Arxiu de Biarnés va centrar la conferència que vam oferir sobre gestió i difusió d’arxius a la primera edició del Congrés “Sobre Fotografia”, organitzat per la Plataforma Centro de Fotografía e Imagen a la Universidad de Alcalá a Madrid.

Una altra gran fita, va ser presentar “L’esprit nomade”, la primera exposició retrospectiva de Jacques Léonard, que ha suposat el reconeixement definitiu de l’autor a França, el seu país natal. La mostra, comissariada per Photographic al costat del Musée Réattu va formar part del programa oficial de Les Rencontres de la Photographie d’Arles, el festival de fotografia més prestigiós del món, i va coincidir amb una segona mostra amb obra a la venda del mateix autor a l’Anne Clergue Galerie de la mateixa localitat francesa.

D’altra banda, juntament amb el nostre representat Manuel Outumuro, hem organitzat dues exposicions al festival de fotografia analògica Revela’t (Vilassar de Dalt, Barcelona). I una d’elles, l’anomenada “Orografía del camino”, ha itinerat també al Museu Boca del Calvari de Benidorm on es pot visitar fins a l’abril del 2024.

També participem a la desena edició d’Art Photo BCN amb una mostra de diversos d’aquests arxius i d’altres que representem com els de Ferran Freixa, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés o Joaquín Tusquets de Cabirol.

A més, aquest any hem començat a representar Anna Turbau, una de les pioneres del fotoperiodisme català i una fotògrafa compromesa, que aquest mateix any va rebre el premi a la trajectòria fotogràfica del Transhumant Festival.

Isabel Azkarate a la inauguració de la seva exposició retrospectiva. © Juantxo Egaña

Finalment, el 2023 ha estat el gran any de la nostra representada Isabel Azkarate, la primera dona fotoperiodista del País Basc. Primer va ser homenatjada a la inauguració del XXII Seminari de Fotografia i Periodisme a Albarracín (Terol). I, sobretot, protagonitza una gran retrospectiva a la seva ciutat natal de Donostia, comissariada per Silva Omedes, directora de la Fundació Photographic, per a Kutxa Fundazioa. L’exposició es pot visitar fins al febrer del 2024 a la sala Kutxa Kultur Artegunea, de l’edifici Tabakalera, i destaca la rellevància d’un llegat encara poc conegut pel gran públic i que ara surt a la llum per complementar la història de les dones fotògrafes del segle XX.

Sens dubte, 2023 ha estat un any que a Photographic recordarem amb orgull i molt d’afecte.

 

Debat sobre bones pràctiques als festivals de fotografia catalans

Debat sobre festivals de fotografia celebrat a la Fundació Photographic.   © Marina Balagué

Si ets fotògraf/a o artista visual i has tractat amb festivals de fotografia al territori català, us convidem a participar d’una anàlisi sobre bones pràctiques en aquests esdeveniments.

Clica en aquest enllaç per respondre al formulari que hem preparat sobre aquesta qüestió. Les respostes es tractaran mantenint l’anonimat de les persones participants i es faran servir únicament com a font documental per a l’elaboració d’un informe.

Amb aquest formulari volem aprofundir en la diagnosi sobre la situació actual dels festivals de fotografia catalans des de l’experiència dels fotògrafs/es, recopilant informació que serveixi per analitzar els reptes principals que s’han d’afrontar des del sector.

Debat sobre festivals de fotografia catalans

El primer pas d’aquesta anàlisi promoguda per la Fundació Photographic Social Vision va ser la celebració d’un debat sobre bones pràctiques als festivals de fotografia a Catalunya, que vam celebrar el 17 d’octubre de 2023, amb l’objectiu de propiciar un diàleg al voltant de l’estat de la qüestió, compartir inquietuds i plantejar possibles eixos de millora.

L’activitat es va iniciar amb la presentació d’un estudi preliminar realitzat per la periodista i fotògrafa Wayra Ficapal, sòcia de la Fundació Photographic, que també es va encarregar de moderar el debat en què van participar activament fotògrafs, gestors culturals, representants de festivals i del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, juntament amb altres perfils professionals del sector.

A posteriori, Wayra Ficapal ha seguit obtenint informació i ha assistit a altres debats relacionats amb aquesta temàtica. El qüestionari destinat a fotògrafs/es servirà per acabar de completar la radiografia del funcionament dels festivals de fotografia catalans. Finalment, presentarem un informe amb les conclusions d’aquesta anàlisi, que farem públic perquè resulti útil a creadors, gestors, administracions i públic en general.

“Isabel Azkarate”, gran exposició retrospectiva a Sant Sebastià

S’inaugura una gran retrospectiva d’Isabel Azkarate, considerada la primera dona fotoperiodista del País Basc, que presenta el seu imprescindible llegat fotogràfic encara poc conegut pel gran públic i que surt ara a la llum per complementar la història de les dones fotògrafes del segle XX.

La mostra titulada “Isabel Azkarate” es podrà visitar del 2 de desembre de 2023 al 25 de febrer de 2024 a la sala Artegunea de Kutxa Fundazioa, ubicada a l’edifici Tabakalera de Donostia / Sant Sebastià.

L’exposició, produïda per Kutxa Fundazioa i comissariada per Silvia Omedes, directora de la Fundació Photographic Social Vision que representa la fotoperiodista, presenta més de 300 fotografies, moltes d’elles inèdites i realitzades per Isabel Azkarate entre 1978 i 2006, i projecta vídeos amb 155 fotografies realitzades al llarg de tota la vida en els seus viatges arreu del món i en el seu àmbit domèstic.

Trajectòria professional d’Isabel Azkarate

L’exposició retrospectiva està articulada en 7 àmbits temàtics que resumeixen una trajectòria professional de més de 40 anys, englobats sota els títols «Barcelona», «La experiencia americana», «Documentando la noticia», «La vida en Euskadi», «Circo. Sin máscara ni artificio», «Arte y parte» y «Una vida, un viaje».

Entre altres imatges incloses a la mostra, trobem el seu testimoni de l’etapa més violenta i dolorosa del terrorisme al País Basc com a fotògrafa en plantilla del diari La Voz de Euskadi, i dels cruents atemptats de Sendero Luminoso a Ayacucho, Perú, però també la seva visió de la fotogènica ciutat de Nova York dels primers anys vuitanta, on va captar personatges únics a carrers i parcs, a circs i festes LGTBI+.

També repassa la seva fructífera relació amb el món de l’art, retratant les reaccions del públic davant de diverses expressions artístiques, o captant el glamour i també la intimitat d’innombrables músics, cineastes, escriptors, pintors o escultors, destacant la seva mítica darrera sessió de fotos de Bette Davis, dies abans de la mort de la diva del Hollywood clàssic.

Donació del Fons Isabel Azkarate i llibre dedicat a l’autora

La retrospectiva celebra la donació del Fons Isabel Azkarate a Fototeka de Kutxa Fundazioa, que garantirà la conservació, l’estudi i la difusió d’aquest valuós llegat, format per més de 175.000 objectes, entre negatius i diapositives, càmeres, catàlegs i publicacions originals en premsa.

A més, en col·laboració amb Kutxa Fundazioa i el Museu San Telmo, l’editorial Blume i la Fundació Photographic coediten el llibre Isabel Azkarate, primera gran publicació que amplia el coneixement de l’obra de la fotoperiodista amb prop de dues-centes imatges, moltes d’elles inèdites.

Portada del llibre “Isabel Azkarate”.

 

Estrena a Filmin del documental sobre “Material sensible”

El 19 de novembre de 2023, coincidint amb el Dia Mundial de la Prevenció contra l’Abús Sexual Infantil, la plataforma de cinema Filmin estrena per a tot l’estat espanyol el documental “Material sensible”, creat per la Fundació Photographic.

>>> Aquí pots veure el documental a Filmin <<<

Es tracta d’una pel·lícula documental subtil i emotiva que relata, de manera respectuosa i inspiradora, com un grup de persones que va patir abusos sexuals en la infància descobreix el poder transformador de la fotografia, que els permet expressar-se més enllà de les paraules.

Realitzada per Ana de Quadras, la peça audiovisual “Material sensible” presenta i pren el nom d’un taller de fotografia participativa, destinat a persones que han patit abús sexual a la infància (ASI), organitzat des del 2017 per la Fundació Photographic Social Vision, en col·laboració amb la Fundació Vicki Bernadet, especialitzada en l’atenció i la prevenció dels ASI.

El documental reflexiona sobre la capacitat del llenguatge visual per treballar amb emocions, records, secrets i experiències silenciades i permet apropar-nos al viatge creatiu i emocional d’aquestes persones que s’han atrevit a revisar la seva història íntima i fer-la pública, a través del potencial artístic i expressiu de la imatge.

 

Projeccions públiques exclusives

Protagonistas del documental "Material sensible" en una presentación

Diverses persones protagonistes del documental “Material sensible”, a la presentació de l’hotel Sir Victor .

Recentment celebrem una preestrena a l’hotel Sir Victor de Barcelona, ​​que recolza l’àrea educativa de Photographic a través del programa solidari Sir Cares.

Després del passi del documental, es va realitzar un col·loqui amb bona part de les persones protagonistes del documental, que van expressar el seu entusiasme perquè la seva experiència al nostre taller pugui arribar cada cop a més gent, gràcies a la seva difusió a través de Filmin, especialment si així serveix per ajudar altres persones.

Anteriorment, desde Photographic Social Vision ja havíem realitzat diverses projeccions exclusives, començant per les que van tenir lloc als Cinemes Girona de Barcelona i a la Casa Elizalde de la mateixa ciutat, totes dues per a convidats de les fundacions Photographic i Vicki Bernadet.

Laureles de festivales donde participó el documental "Material sensible"

 

També cal destacar les que van tenir lloc a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB) per a estudiants de criminologia, al certamen basc de cinema de temàtica social Erronka Munduan – Reto por el Mundo, així com al Menorca Doc Festival, que va seleccionar la pel·lícula per a la secció Aula Doc i que va comptar amb un col·loqui destinat a instituts d’ensenyament secundari de l’illa, amb la presència de Mireia Plans, membre de l’àrea educativa de Photographic, i Beatriz Burgos, una de les protagonistes del documental.

Presentación del documental "Material sensible" en Menorca Doc Festival

Presentació del documental “Material sensible” al Menorca Doc Festival 2023.

 

 

Més detalls sobre el documental

Creat i produït per la Fundació Photographic, el documental “Material sensible” ha estat realitzat i editat per Ana de Quadras, que el va rodar entre 2020 i 2021, i compta amb postproducció de so de Raúl Lucea i amb la colorista Cristina Pérez.

Resumeix en poc més de 53 minuts el projecte participatiu de creació fotogràfica “Material sensible” del que pren el nom, combinant els valents i sincers testimonis de diverses persones participants del taller fotogràfic realitzat el 2021, juntament amb les delicades i potents fotografies creades pels tres grups que havien participat al projecte fins aquell mateix any. També compta amb la participació de professionals de mediació artística i d’atenció psicològica que treballen al projecte “Material sensible”.

El film ens ajuda a entendre les moltes fases que comporta el procés de recuperació d’una experiència d’ASI. I també ens demostra com és de potent i necessari fer públiques aquestes històries, des de l’empatia i la delicadesa.

Aquest documental té el doble objectiu de compartir una metodologia exitosa de creació fotogràfica participativa i de denunciar i informar sobre la greu problemàtica de l’abús sexual infantil, que la nostra societat necessita atendre amb urgència.

Imagen y logos del documental "Material sensible"

Ruth Lauer-Manenti guanya el III Star Photobook Dummy Award

L’Star Photobook Dummy Award ha escollit la maqueta de fotollibre guanyadora a la tercera edició. Es tracta de “I Imagined It Empty”, de la fotògrafa nord-americana Ruth Lauer-Manenti.

El Jurat de la present edició ha seleccionat com a guanyador aquest projecte, després de seleccionar-lo com un dels 12 finalistes del Premi, entre les més de 100 maquetes rebudes.

El projecte de Lauer-Manenti va ser presentat com a candidat per Gabriela Cendoya Bergareche, molt vinculada al sector del fotollibre, col·laboradora del Museu San Telmo (Donostia) i membre de l’equip de nominadors/es internacionals del Star Award 2023.

I Imagined It Empty‘, la maqueta de fotollibre guanyadora, retrata la darrera setmana de vida de la mare de la fotògrafa

La decisió del jurat queda fonamentada en el següent:

«La maqueta guanyadora, “I Imagined It Empty” de Ruth Lauer-Manenti, retrata el comiat d’un ésser estimat des d’una mirada senzilla i poètica. Les imatges, dolces i dures alhora, flueixen en una seqüència atemporal que revela un procés delicat d’acceptació de la mort. El disseny sobri i gairebé ascètic reflecteix una sensació de buit, alhora que permet entreveure una vida i una relació humana complexa. El projecte transmet un silenci ensordidor. La narrativa visual alterna espais buits i records donant lloc a un món íntim que dirigeix ​​el lector cap al vertigen de l’existència humana

Des de la Fundació Photographic, agraïm a les i els nominadors internacionals la gran qualitat de totes les propostes enviades, i també donem les gràcies al jurat per la seva excel·lent tasca de selecció i avaluació de totes les maquetes. En paraules de Mireia Plans, membre del jurat: «Aquesta edició de l’Star Award ha estat un veritable planter de creativitat i talent, amb més d’un centenar d’autores i autors que ens conviden a viatjar pels racons més diversos de la naturalesa humana. »

Felicitem totes les autores i autors de les maquetes rebudes, molt especialment de les dotze finalistes i, per descomptat, la guanyadora. Ansiem, amb gran il·lusió, iniciar el procés de convertir en fotollibre la maqueta “I Imagined It Empty” , juntament amb la seva autora Ruth Lauer-Manenti i les editorials col·laboradores: Ediciones Posibles, Phree i Editorial RM.

Star Photobook Dummy Award

Finalistes de la tercera edició de l’Star Photobook Dummy Award

L’Star Photobook Dummy Award celebra la tercera edició i, en breu, donarem a conèixer la maqueta de fotollibre guanyadora. Els nominadors de l’edició del 2023 van presentar com a candidates més de 100 maquetes de fotollibre, provinents de més de 35 països i amb un nombre de dones participants lleugerament superior al d’homes.

El jurat de la present edició del concurs, compost per professionals amb llarga trajectòria al sector, ha valorat l’alta qualitat general de totes les propostes i n’ha seleccionat dotze maquetes finalistes, candidates a convertir-se en fotollibre gràcies al Star Award.

Jurado Star Photobook Dummy Award 2023

Reunión del jurado III Star Photobook Dummy Award

12 maquetes de fotollibre candidates l’Star Photobook Dummy Award

Les maquetes candidates, per ordre alfabètic dels seus autors i autores, són:

“Section” d’Elena Anosova (resident a Moscou, Rússia). Nominada per Anna Zekria.

Elena Ansova - Section

© Elena Ansova

El projecte aprofundeix en l’impacte de l’empresonament en la personalitat de les dones. A la presó, no hi ha privacitat ni espai personal i les mesures punitives poden ser cruels i deshumanitzadores, cosa que porta a una pèrdua d’identitat i individualitat de les internes. L’interès de l’autora parteix de la seva experiència en ser tancada d’adolescent en un internat de rehabilitació. Per Anosova, resulta irònic que a Rússia es glorifiqui una visió romantitzada de les presons i dels seus elements de rebel·lia, alhora que hi ha un rebuig a conèixer les condicions de vida i rutines diàries dels reclusos.

“Eva” de Lucía Antebi (resident a Madrid, Espanya). Nominada per Elisa Miralles.

Lucía Antebi - Eva

© Lucía Antebi

Antebi confessa que el seu desig més gran era sentir que pertanyia a aquest món, ser vista. S’identificava amb la bellesa i va començar a descobrir-ne la sexualitat a través de la mirada d’altres persones, a través del seu desig cap a ella. Per mantenir-lo, es va convertir en una estudiosa del “jo”. La imatge, les formes, la roba, el seu interès principal era l’estil. Ara, planteja aquestes imatges com a notes sobre la seva joventut, que intenten establir un diàleg entre la recerca d’un mateix a través de Déu i com, des dels anys 80, “ens hem convertit en el nostre propi Deu”.

“Peluche” de Dana Balajovsky (resident a Madrid, Espanya). Nominada per Anibal Mangoni.

Dana Balajovsky - Peluche

© Dana Balajovsky

Proposa una reflexió sobre la institució familiar i el rol de la dona a través de l’arxiu d’una revista per a mestresses de casa que els pares de l’autora van publicar a principis dels anys 90 a Argentina i Sud-amèrica. Balajovsky utilitza la fotografia com a mitjà d’exploració del seu entorn immediat per reflexionar sobre la intimitat, allò quotidià i allò domèstic, partint de la seva pròpia vida per crear metàfores de la realitat en una intersecció entre el documental i la ficció.

“Home Before Dark” de Sofiya Chotyrbok (resident a Milà, Itàlia). Nominada per Irene Alison i Francesca Seravalle.

Sofiya Chotyrbok - Home Before Dark

© Sofiya Chotyrbok

Per obtenir la ciutadania italiana, l’autora va haver de renunciar a la seva d’origen, ja que va néixer a Ucraïna, que no permet la doble nacionalitat. A través d’una sèrie de viatges a Ucraïna, Chatyrbok redescobreix la seva pròpia identitat i la pertinença a un context postsoviètic, la definició i els límits dels quals ara són més confusos i complexos que mai. El punt de partida és una chruščëvka (pis soviètic) i els objectes i imatges que conté, simbòliques relíquies que són alhora familiars i alienants.

“Limbo” de Luciana Demichelis (resident a Buenos Aires, Argentina). Nominada per Anne Adesolabomi Nwakalor.

Luciana Demichelis - Limbo

© Luciana Demichelis

Els llimbs representa el lloc on les ànimes esperen el seu judici. És el llindar entre una cosa que se’n va anar i una cosa que encara ha de venir. Durant anys, l’autora ha fotografiat festes on les persones estan soles tot i estar totes juntes entre màquines de fum i cabines de DJ. Ha vist la transició de la joventut a l’edat adulta de la seva generació i el temps entre la vida i la mort de diversos coneguts. La pista de ball vista com un territori fronterer, amb una immensa càrrega política a la recerca de la pròpia identitat. Un component enigmàtic que comparteix amb el consum de substàncies psicoactives, fonamentals en el trànsit del cos durant aquestes nits.

“Desi Boys” de Soham Gupta (resident a Calcuta, Índia). Nominada per Francesca Seravalle.

Soham Gupta - Desi Boys

© Soham Gupta

A l’Índia, un país amb grans diferències econòmiques, xenofòbia i tensions relacionades amb classes i castes, joves marginats troben la veu i una via d’escapament en el fenomen popular de la moda i el hip-hop. Una subcultura que ha estat impulsada per la democratització dels mòbils i d’Internet i d’un mercat de serveis per app que ha generat una inesperada via d’ingressos per a aquesta joventut. Amb aquest projecte, Gupta té l’objectiu d’ampliar la limitada representació de les persones surasiàtiques de pell fosca, col·lectiu a què pertany el mateix autor.

“Strike a Pose” d’Alicja Łabądź (resident a Polònia). Nominada per Rafał Milach.

Alicja Łabądź - Strike a Pose

© Alicja Łabądź

Legions de noies amb llargues cames i una cara fotogènica volen ser “supermodels”, una “professió ideal” vinculada a fama instantània, riquesa i bona vida. Però no és tan fàcil com l’agència li va dir que seria. L’exigència i la competència són tremendes. Sempre hi ha algú més jove. I, si tens sort, el teu primer xec després del teu segon contracte a Àsia, amb prou feines arribarà a netejar les llàgrimes de la frustració i l’anhel de tornar a casa. L’autora documenta la vida de les models mentre treballen llargues temporades a l’estranger, una realitat molt diferent de la projectada a les xarxes socials.

“I Imagined It Empty de Ruth Lauer-Manenti (resident a Nova York, Estats Units). Nominada per Gabriela Cendoya-Bergareche.

Ruth Lauer-Manenti - I Imagined It Empty

© Ruth Lauer-Manenti

L’autora explica que, encara que la seva mare poques vegades deixava que la fotografiés, va canviar d’idea la seva última setmana de la seva vida. “Mentre s’acostava a la seva mort, cada dia estava més bella. En morir, les infermeres es van afanyar a cobrir el seu cos i emportar-se-la. Em vaig preguntar per què. Em semblava natural voler quedar-m’hi una estona. La meva mare també era artista, encara que lamentablement la major part la seva obra va passar desapercebuda. Cada vegada que ens traslladàvem, ella deixava quadres enrere i jo era massa jove per entendre el dolor que això suposava. Volia fer-li un homenatge que l’honrés i creés una continuïtat entre nosaltres com a artistes”.

“The Ridge” de Pablo López (resident a Granada, Espanya). Nominada per Jesús Micó.

Pablo López - The Ridge

© Pablo López

Nova Delhi, als turons de la serralada d’Aravalli, és una ciutat travessada de nord a sud per una franja de selva coneguda com The Ridge (La cresta). Conegut per haver estat escenari de matances durant la Rebel·lió dels Cipaios de 1857, molts habitants prefereixen no endinsar-se en aquest bosc on expliquen que hi ha fantasmes. Atret pel seu caràcter enigmàtic, l’autor va acabar realitzant una investigació sobre el passat colonial del que fins a finals del segle XIX va ser un terreny erm, posteriorment remodelat pels britànics. Quaranta quilòmetres de bosc fronterer que són el cor dens i fosc de la capital de l’Índia.

“Here, The Doors Don’t Know Me” de Mohammed Mahdy (resident a Egipte). Nominada per Jessica Murray i Helena Velez Olabarria.

Mohamed Mahdy - Here, The Doors Don’t Know Me

© Mohamed Mahdy

Una comunitat pesquera, coneguda com a “petita Venècia”, lluita per preservar la seva història i mitjà de vida davant la devastadora notícia de la seva imminent evacuació i demolició de casa seva al barri d’Al Max, a Alexandria (Egipte). Intenten resistir l’ordre governamental, mentre l’autor documenta les vides i les històries. Mahdi promou un projecte col·laboratiu, que els anima a compartir els seus somnis i records escrivint cartes, com aquests missatges dins d’ampolles que de vegades arribaven a la vora d’aquesta comunitat. A mesura que perden casa seva, les seves narratives compartides es converteixen en testimoni de la seva resiliència i unitat.

“American Insider de Mario Rey (resident a Madrid, Espanya). Nominada per Alberto Salván.

Mario Rey - American Insider

© Mario Rey

Bona part del paisatge global ha adoptat les aspiracions expressades a la cultura pop i als mitjans de masses. És el famós “somni americà”. Un mode de vida tan present a l’imaginari col·lectiu de la població occidental, que permet a l’autor fer un retrat d’Amèrica del Nord fora de les seves pròpies fronteres. Aquesta obra mostra un país a través de les seves projeccions i reflexos en altres territoris i és el resultat d’un viatge físic, però també imaginari, subjectiu però col·lectiu, fals però completament genuí. És el pont invisible en la rivalitat esquizofrènica entre el paisatge físic i el psicològic.

“Characters Without a Movie” de Maria Sales (resident a Barcelona, ​​Espanya). Nominada per Román Yñán.

Maria Sales - Characters Without a Movie

© Maria Sales

Influenciada pel descobriment de la història del cinema i de la fotografia, dues disciplines que entén com un mateix llenguatge, l’autora fa anys que fotografia les amigues i amics en teatres i carrers nocturns. Com si fossin personatges d’un film noir o una pel·lícula de la nouvelle vague. Des de la nostàlgia cap a una època que no va viure però que veia representada a la pantalla del cinema. Una invitació a la reflexió sobre la realitat i la ficció, dos estats difícils de diferenciar al moment que vivim actualment.

 

Maqueta de fotollibre guanyadora de l’Star Photobook Dummy Award

Properament coneixerem la maqueta guanyadora d’aquest premi anual que permetrà plasmar-la en fotollibre, amb la col·laboració de les editorials Phree, Ediciones Posibles i Editorial RM.

Un any més, amb l’Star Photobook Dummy Award rendim tribut a la creativitat amorosa de la dissenyadora gràfica Inés Casals.

Exposició > “Hasta que la tierra aguante”, de Santi Donaire

Contenidor de tomàquets abandonats i podrits a les portes d’un hivernacle a Níjar, Almeria. © Santi Donaire

Espanya és el tercer exportador de fruites i verdures del món, només després dels EUA i la Xina.
Aquesta posició col·loca el nostre país en un lloc protagonista dins la producció industrial d’aliments mundial.
Ser líders mundials o europeus en producció d’aliments
com el mànec, l’alvocat, la maduixa, l’oli d’oliva o la carn de porc,
provoca que el territori, els seus recursos naturals i la seva població
es vegin orientats a la màxima producció i rendibilitat econòmica,
allunyats de qualsevol equilibri amb el medi ambient o els drets més bàsics de les persones”.

Així s’expressa Santi Donaire, periodista i fotògraf documental guanyador de la III Beca Joana Biarnés, gràcies a la qual ha desenvolupat una profunda i detallada investigació sobre la manera com produïm el nostre aliment. que ara pots descobrir:

〉〉〉 EXPOSICIÓ A MADRID

Part de la seva investigació es podrà conèixer a través de l’exposició Hasta que la tierra aguante, produïda per Photographic Social Vision i que es podrà visitar a Madrid del 23 de juny al 23 de juliol de 2023 a la Sala Fujifilm d’EFTI – Centre Internacional de Fotografia i Cinema (C. Fuenterrabía, 4).

〉〉〉 PRESENTACIÓ A BARCELONA

A més, Santi Donaire també estarà a Barcelona per fer una presentació del seu projecte oberta al públic general el dilluns 17 de juliol de 2023, a les 19 h. a la seu de la Fundació Photographic (Via Augusta, 175. Barcelona). Per accedir a aquest esdeveniment envia’ns un e-mail indicant el teu nom i nombre d’acompanyants, en cas que vulguis assistir-hi amb més persones.

Una garrafa de pesticides abandonada als afores d´’una instal·lació agrícola. © Santi Donaire

EL PROJECTE “HASTA QUE LA TIERRA AGUANTE”

Quan el jurat de la III Beca Joana Biarnés va nomenar guanyador Santi Donaire, va qualificar el projecte com a “tan ambiciós com pertinent, que abasta assumptes tan urgents com el canvi climàtic, l’Espanya buidada, l’absoluta precarietat de molts dels treballadors del camp que malviuen amb sous de misèria en condicions insuportables, la manca d’aigua, l’esgotament dels terrenys o la contaminació ambiental”.

Gràcies a la Beca oferida per la Fundació Photographic, l’autor ha pogut dedicar nou mesos a desenvolupar la investigació fotoperiodística, amb l’assessorament tutor de Juan Valbuena, fotògraf fundador de l’agència NOPHOTO, director de l’editorial PHREE i coordinador del Màster Internacional de Fotografia i Gestió de projectes de l’Escola EFTI.

L’exposició que s’inaugura a Madrid, produïda per la Fundació Photographic i comissariada per la mateixa entitat amb el suport de Juan Valbuena, presenta part dels resultats recollits en aquesta investigació fotoperiodística, que ha portat l’autor dels hivernacles d’Almeria a les macrogranges d´Aragó, passant també per Catalunya. Zamora, Múrcia, Jaén o Huelva.

Hi retrata l’agricultura i la ramaderia industrials a Espanya i les seves conseqüències ambientals, humanes i sanitàries. “Espanya s’ha convertit en els darrers 40 anys en el rebost d’Europa en qüestions tan essencials com la ramaderia, la indústria porcina, l’oli d’oliva, el sector hortifrutícola, l’alvocat o el plàtan” – explica Santi Donaire – ” El nostre clima i la nostra privilegiada posició geogràfica i l’explotació de milers de persones d’origen migrant han fet que l’Estat espanyol es converteixi en el gran productor alimentari del Vell Continent. Però sabem què vol dir realment això? En quines condicions es produeix el menjar que mengem i exportem? Com viuen les comunitats locals la industrialització intensiva del sector ramader i agrícola?”.

Hasta que la tierra aguante és una ruta pels grans centres de producció d’aliments a Espanya per analitzar un model industrial ancorat a la cobdícia i que nega els límits de capacitat biològica del planeta, com declara l’autor.

Com demostra la seva investigació, l’agricultura i la ramaderia tenen un paper molt important en l’avenç del canvi climàtic, consumint enormes quantitats d’aigua, explotant el sòl i els nutrients, generant residus i contaminació que banyen els nostres rius i els aqüífers i emprant mà d’obra en règim de semiesclavitud.

Però aquest projecte també és una crida a la reflexió per als habitants de les ciutats i al model de consum i econòmic urbà. La forma de consumir i d’alimentar-nos provoca l’explotació descontrolada dels recursos i les persones de l’entorn rural per part de grans multinacionals. Produïm com consumim i viceversa.

Una parella de joves observen el conjunt d’hivernacles d’El Ejido. © Santi Donaire

L’AUTOR, SANTI DONAIRE

Nascut a Jaén (Andalusia) el 1988, Santi Donaire és fotògraf documental, periodista i cofundador de la productora de documentals Nervio.

Va estudiar Periodisme i Comunicació Audiovisual a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid, i va ampliar la seva formació fotogràfica a l’escola Blankpaper.

Ha treballat durant set anys com a fotoperiodista a l’agència de notícies EFE i l’European Pressphoto Agency (EPA). El seu treball ha estat publicat en diaris com El País, The Washington Post i Le Monde o a la revista Time.

El 2018 va obtenir el tercer lloc dels premis POY – Picture Of The Year International, a la categoria de General News, a més de ser participant del Premio Rey de España de Periodismo, per un reportatge publicat a The New York Times sobre nens contrabandistes de benzina a la frontera entre Veneçuela i Colòmbia.

Actualment el seu compromís gràfic se centra principalment en la denúncia de les vulneracions de drets humans en qüestions relacionades amb la migració, la memòria històrica o el canvi climàtic. En els darrers sis anys ha abordat, des de diferents perspectives, les conseqüències de la dictadura militar a Espanya, però sempre amb la intenció d’analitzar la memòria col·lectiva i el trauma històric que perviu i acompanya la societat espanyola.

Pots llegir l’entrevista que vam fer a Santi Donaire el 2022, en obtenir la Beca Joana Biarnés. A la 1a part analitzava la situació del sector fotoperiodístic i la seva trajectòria fins al moment i a la 2a part entrava al detall de les raons que l’impulsaven a iniciar Hasta que la tierra aguante, el necessari projecte que ara presenta els seus primers resultats.