Beca
Joana Biarnés

La maternitat després dels 40 anys no es pot entendre com una decisió exclusivament individual. Es produeix en la intersecció de factors econòmics, laborals, culturals i biològics que delimiten el marc real on aquest desig —o aquesta possibilitat— es construeix.

Aquesta investigació analitza aquest context des de diferents perspectives: la crisi reproductiva a Espanya, l’auge del turisme reproductiu, la transformació i la precarització de les cures, i una reflexió crítica sobre el propi concepte de desig en un escenari travessat per condicionants estructurals.

A les darreres dècades, l’accés de les dones a l’educació superior i al mercat laboral ha transformat profundament les trajectòries vitals. Tot i això, la promesa que seria possible consolidar primer l’estabilitat professional, econòmica i personal per després maternar és, en molts casos, una il·lusió. Quan l’estabilitat es retarda i el cos avança, moltes dones es troben davant d’una tensió difícil de resoldre.

L’origen del projecte és personal i documentat. La meva tia Laly, que va morir el 2009 als 46 anys a causa d’un càncer d’úter, va intentar ser mare mitjançant diferents tractaments de reproducció assistida. Durant aquest procés va portar un registre detallat de consultes, diagnòstics i procediments en una agenda que encara conservo. Aquest fitxer íntim va marcar el punt de partida d’aquesta investigació, que combina testimoni i anàlisi social.

El treball reuneix històries de dones a Espanya que han viscut la maternitat —o ho han intentat fer— després dels 40 anys. Són dones amb trajectòries diverses: treballadores, migrants, professionals, amb xarxa de suport i sense. Les seves experiències permeten observar com influeixen factors com la precarietat laboral, la dificultat d’accés a l’habitatge, la inestabilitat relacional i la distribució desigual de les cures. En definitiva, una crisi multifactorial.

Les dades oficials mostren un desplaçament sostingut a l’edat de la maternitat i un increment dels tractaments de reproducció assistida, en un context en què les probabilitats biològiques disminueixen amb l’edat. Aquesta realitat ha generat una creixent i extenuant medicalització del procés reproductiu i ha posat en evidència les limitacions estructurals que condicionen allò que es presenta com una decisió individual.

El projecte proposa una lectura crítica d’aquest escenari. A través de la fotografia i el testimoni, documenta com es construeixen aquestes decisions en un context marcat per la precarietat i per una organització social de les cures que continua essent desigual. L’objectiu és aportar context, dades i relats que permetin comprendre per què cada cop més dones són mares més tard i sota quines condicions ho fan.

Eroding Franco és un projecte de periodisme visual que relaciona el deute ambiental del règim franquista (1939-1975) amb l’actual crisi de desertificació a Espanya.

La desertificació —la transformació de terres fèrtils en paisatges erms— és un repte global crític, agreujat per pràctiques insostenibles com ara la mala gestió de l’aigua i l’agroindústria intensiva. A Espanya, aquest problema és especialment palpable: el llegat del franquisme va consolidar el turisme massiu, la construcció i l’agricultura industrial com a “pilars econòmics” del país, promoguts durant el “miracle econòmic” (1959-1973). Aquest model va transformar el territori i va posar els fonaments d’una màquina de desertificació.

Segons estudis científics, el 80% del territori espanyol podria patir els efectes crítics de la desertificació abans de finals del segle xxi. Aquest fenomen no és només una crisi ambiental: destrueix economies rurals, desplaça comunitats i erosiona la memòria col·lectiva que vincula la societat amb la seva terra.

Eroding Franco parteix de la sinergia entre arxius històrics i fotografia contemporània per tal d’explorar de quina manera decisions passades configuren el present. Amb una mirada crítica i científica, el projecte convida a reflexionar sobre la necessitat d’aprendre del passat per afrontar els desafiaments mediambientals del futur.

La “demotanasia” és el procés pel qual a causa d’accions polítiques o omissió de les mateixes es provoca la desaparició de la població d’un territori. La mort per despoblació és lenta i silenciosa. Despietada amb el territori, la naturalesa i el patrimoni. La situació no és menys dramàtica per a les persones que habiten o, més aviat, resisteixen en els entorns rurals. Aquestes que viuen en la més absoluta solitud en una silenciosa, silenciada i mal anomenada Espanya buida. En realitat, encara no ho està.

Europa és el continent més envellit del món. Una de les regions més afectades per l’envelliment segons Eurostat és Galícia. Existeix un elevat percentatge de persones majors amb falta d’autonomia residencial o amb un cert grau de dependència que es resisteixen a abandonar les terres en les quals porten vivint tota una vida.

Gran part de la població envellida es veu abandonada en aquestes zones amb falta de cures i unes cobertures sociosanitàries molt limitades. Són territoris tradicionalment minifundistes a causa de la sinuosa orografia que fa que la producció intensiva resulti impossible. L’actual mercat voraç de macro producció i sobreproducció, la falta de qualitat en les telecomunicacions i connexions provoca que la piràmide demogràfica de la majoria dels territoris tingui forma invertida. Existeixen nuclis poblacionals en els quals la piràmide ni tan sols presenta una base a causa de la baixa natalitat i al massiu èxode rural.

La despoblació de l’entorn rural és una dona les causes dels nombrosos problemes mediambientals com l’augment en la voracitat dels incendis forestals o l’increment de l’erosió del terreny. Si no hi ha canvis radicals sobre aquest tema: la defunció dels últims habitants rurals portarà amb si la mort d’un model social i llavors sí que serà l’Espanya buida.

Espanya és el tercer exportador de fruites i verdures del món, només després dels EUA i la Xina. Aquesta posició col·loca al nostre país en un lloc protagonista dins de la producció industrial d’aliments mundial. Ser líders mundials o europeus en producció d’aliments com el mango, l’alvocat, la maduixa, l’oli d’oliva o la carn de porc, provoca que tant el territori i els seus recursos naturals, així com les persones que l’habiten, estiguin orientades i destinades a la màxima producció i rendibilitat econòmica, allunyats de qualsevol equilibri amb el medi ambient o els drets més bàsics de les persones.

Hasta que la tierra aguante és una recerca periodística i visual, una ruta per l’Espanya interior i els grans centres de producció d’aliments per a analitzar les conseqüències ambientals, socials i sanitàries d’un model de producció alimentària ancorat en la cobdícia i que nega els límits de la capacitat biològica del planeta.

L’agricultura i la ramaderia tenen un paper molt important en l’avanç del canvi climàtic, amb un consum d’enormes quantitats d’aigua, una explotació del sòl i els seus nutrients, una generació de residus i contaminació que banyen els nostres rius i aqüífers i una mà d’obra en règim de semiesclavitud.

Però aquest projecte també és una crida a la reflexió a les ciutats i al model de consum contemporani urbà. L’explotació sense fi dels recursos i les persones de l’entorn rural per part de grans multinacionals respon, en part, a un model de consum que no mira ni sent les ferides que genera i que no respon a cap cicle natural o humà.

Produïm com consumim i viceversa.

Cartas a Mariví, mostra produïda i comissariada per Photographic Social Vision, és fruit de la recerca de Samuel Nacar sobre una generació abocada a la precarietat, joves sense oportunitats en la seva terra, que emigren a les grans ciutats de la península. Abandonen l’Espanya perifèrica, un territori sobre el qual gairebé mai es compta res i el desmantellament industrial del qual produeix un progressiu abandó, generant una Espanya buidada.

Nacar ha recorregut gairebé 12.000 quilòmetres de perifèria espanyola, detectant un patró que es repeteix: el col·lapse el troba a Linares (Jaén), titllada de “ciutat amb més atur d’Europa” des que fa ja una dècada tanqués la fàbrica d’automoció Santana; la desindustrialització la situa a Andorra (Terol), localitat que rivalitzava en nivell de vida amb Estocolm, fins que va arribar l’anunci de tancament de la central tèrmica d’Endesa; i la resistència la troba en A Mariña (Lugo), on un 30% del PIB de la província depèn de l’americana Alcoa, una de les majors productores d’alumini del món, on els treballadors han assumit parar temporalment la producció per a impedir el possible tancament de la fàbrica.

Un procés imparable que s’estén de Cadis a Lleó, per províncies que una vegada van ser riques i avui veuen marxar a la seva joventut. Samuel Nacar dona veu a aquests i aquestes joves, que no troben futur en les seves localitats d’origen, davant el convenciment que allí mai podran exercir el treball per al qual es van formar, optar a comprar un habitatge o plantejar-se si més no tenir descendència.