Parlem amb el fotògraf documental Santi Donaire (Jaén, 1988), el projecte del qual ‘Hasta que la tierra aguante’ va ser guanyador de la tercera edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes.
En aquesta primera part de la nostra conversa, ens explica la seva visió del fotoperiodisme, valora la situació actual del sector i revisa part de la seva trajectòria fins ara. En la segona part de l’entrevista, desgrana els detalls del seu projecte guardonat, que investigarà les conseqüències socials i mediambientals de la producció industrial intensiva.
Per Carlos G. Vela
El fotògraf Santi Donaire, guanyador de la III Beca Joana Biarnés.
Quan vas saber que havies guanyat aquesta edició de la Beca, vas fer una piulada d’agraïment on afirmaves que la Joana Biarnés era per a tu un referent. Sabies que va ser la primera dona fotoperiodista d’Espanya i, com vas conèixer el premi que porta el seu nom?
Des dels 18 anys he estat molt involucrat en el món de la fotografia documental i el fotoperiodisme. Així que quan va néixer la Beca, me’n vaig assabentar perquè segueixo la tasca que fa la Fundació Photographic Social Vision i des del primer moment em va cridar l’atenció del gran equip que hi havia darrere, per ser una beca destinada joves creadors i creadores i perquè m’havia quedat fascinat de la figura d’aquesta gran persona que va ser al Joana.
Vaig conèixer la seva història quan vaig venir a viure a Eivissa. Poc després d’arribar, algú em va parlar d’una fotògrafa que durant molts anys va tenir un restaurant a l’illa. Vaig començar a buscar informació, vaig veure el documental sobre ella, fotografies del seu arxiu i em vaig quedar totalment enamorat de la seva feina i de la Joana. Els seus retrats i la seva valentia per obrir-se camí en un món i una professió totalment entregada als homes, em sembla un referent d’algú que feia aquest ofici perquè hi creia profundament. I això ho sento així perquè quan la Joana va pensar que (el que li oferia el sector) ja no tenia sentit, es va retirar i va anar a gaudir de la vida a Eivissa. Espero que una de les oportunitats que sorgeixin d’aquesta Beca sigui poder conèixer de prop l’Arxiu Joana Biarnés i poder bussejar en la seva vida. Sense cap mena de dubte, seria un privilegi.
A aquesta tercera edició de la Beca s’han presentat més de 40 projectes, que el jurat independent va reduir a sis finalistes, t’imaginaves guanyador?
En un certamen així, on saps que el jurat és realment exigent i que competeixes amb propostes enormes, tens poques esperances de guanyar-lo. Jo estava molt content amb la proposta que vaig fer, perquè feia dos anys que la preparava amb una documentació força extensa, però envies el dossier i intentes no fer-te massa il·lusions perquè hi ha molt de talent jove, descobert i per descobrir.
Coneixies ja els altres finalistes?
He de reconèixer que no. I crec que és conseqüència de la falta d’unió i connexió provocada per la precarietat de la professió. Tot i això, a mesura que vaig anar coneixent els seus treballs, em vaig quedar completament enamorat, tant del que ja havien fet com de les propostes que presentaven a la Beca. Treballs molt potents conceptualment, on es proposen temes tan vitals i transversals com la desigualtat o la identitat. En definitiva, admiro profundament els meus companys i companyes finalistes i m’he quedat amb moltes ganes de conèixer-los en persona. Espero que això pugui passar ben aviat!
Donaire rep la Beca, amb Silvia Omedes, directora de Photographic, i Samuel Nacar, anterior guanyador.
Samuel Nacar, guanyador de l’edició anterior de la Beca, felicita amb una abraçada Santi Donaire.
La Beca dona suport al desenvolupament professional de fotoperiodistes d’edats entre 18 i 35 anys. Segons la teva experiència, quines oportunitats teniu els joves de desenvolupar una carrera al nostre país?
El panorama és força desolador, i no per ser pessimista, sinó per denunciar l’absoluta precarietat que pateix la professió periodística i fotogràfica. Les redaccions han estat desmantellades, ja no existeixen fotògrafs en plantilla, ara tots som eterns col·laboradors als qui se’ns paga 10 euros per fotografia, o 100 euros per un reportatge que t’ha costat 500 euros produir.
Ens hauria de fer reflexionar que les poques oportunitats que hi ha en aquesta professió siguin marxar del país o bé treballar per a mitjans estrangers. Això és desolador per l’ofici i per la societat, perquè al final, estem explicant les realitats d’altres territoris, en lloc de la nostra, o estem portant la nostra realitat a lectors que estan a milers de quilòmetres i que no podran fer res per canviar el que expliquem aquí. I això no és culpa dels treballadors i les treballadores, això és responsabilitat dels mitjans estatals i locals, que des de fa temps no estan apostant per la fotografia ni pel fotoperiodisme. Per això cal assenyalar als propietaris dels mitjans, però també a les institucions, fundacions i organitzacions per tal que apostin perquè hi hagi ajudes, beques com aquesta o qualsevol programa que creï i doni suport a econòmicament el panorama fotogràfic tan meravellós que hi ha a aquest país.
L’anterior guanyador de la Beca, Samuel Nacar, ens explicava com li havien resultat d’útils les tutories de seguiment del projecte que inclou la Beca Joana Biarnés i com l’havien ajudat a no estancar-se i progressar en la seva feina. Què esperes tu d’aquestes tutories?
Jo sempre he concebut el fotoperiodisme i el periodisme com un treball en equip. Vaig créixer amb aquesta idea romàntica de les redaccions treballant tots a una, amb els editors guiant la teva història. Tanmateix, la realitat està força lluny d’aquest somni utòpic. La vida del freelance és força solitària i això t’obliga a ser tu mateix qui revisa els teus plantejaments i propostes. Avui en dia, tu et proposes el tema, el fas, el revises i el vens. Per això, tenir un tutor que durant 9 mesos m’acompanyi i aconselli és, sense cap mena de dubte, una de les experiències que més em ve de gust. Tinc moltes ganes d’aprendre i de deixar-me guiar.
En escollir-te guanyador, el jurat va destacar que ets “un fotògraf d’una maduresa excel·lent, tal com acrediten alguns projectes previs com ‘Hijos de la Desmemoria’ o ‘Crudo'” (poden veure’s a la web de l’autor). Creus que aquests treballs t’han preparat per afrontar la investigació que ara encares amb ajuda de la Beca?
Recordo que quan era més jove admirava aquests fotògrafs i fotògrafes que podien fer una lectura de la seva trajectòria, dels seus interessos, llenguatges i preocupacions. En aquell moment, em costava moltíssim irar endarrere i veure una coherència entre un projecte i un altre, inclús entre una fotografia i una altra. Ara sento, encara de forma difosa, que el camí recorregut m’ha portat a temàtiques que tenen a veure més amb mi del que m’imaginava, a coses que vull explicar i que em preocupen.
Una imatge del reportatge “Crudo” © Santi Donaire
‘Crudo’ va ser la primera vegada que vaig girar la meva mirada fotoperiodística, ancorada en la immediatesa de la premsa diària, a realitats més permanents, macros i micros que conformen la història d’un país. Em sorprenia que es parlés de l’escassetat i desproveïment a Veneçuela com un problema conjuntural, quan el país ha tingut problemes similars en diferents èpoques. És clar que el context i el Govern del moment eren responsables del que passava llavors, però sempre vaig trobar a faltar anar als motius estructurals, que són els que provoquen les situacions i els que poques vegades tenen cabuda en la frenètica immediatesa mediàtica. Per això, em vaig centrar en què significa ser la reserva més gran de petroli del món i vaig voler mirar des del pou de petroli fins a la classe alta de veneçolana. Aquí vaig descobrir que em sento molt més atret pel dia a dia d’un ramader o d’una camperola, com a manera d’entendre la realitat d’una societat, que per les protestes al carrer o les reunions d’alts càrrecs.
Quan vaig tornar a Espanya, vaig començar ‘Hijos de la desmemoria’, que va ser el meu segon projecte i en el qual segueixo immers. Tenia moltes ganes de fer-me preguntes sobre qui som i va ser així com em vaig ficar en la Memòria Històrica. Sempre m’ha sorprès moltíssim que a l’Estat Espanyol se’n parla molt poc del fet d’haver viscut 40 anys sota una dictadura militar i sobre com ens ha afectat com a societat no haver jutjat els crims del franquisme. Gràcies a aquest treball, m’he trobat amb una societat absolutament traumatitzada per les ferides que mai es van curar i amb milers de persones que busquen respostes i reparacions.
Per tant, després d’haver recorregut dos països per les seves zones interiors, allunyant-me dels centres d’interès mediàtic i buscant respostes als temes troncals que travessen una societat, em vaig trobar amb la pregunta: com es produeixen els aliments que genera el productor més gran d’Europa?
Donaire es refereix aquí a Espanya i aquesta pregunta és la que centra el seu projecte becat, els orígens del qual, l’enfocament i aspectes més destacats, ens els explica en la segona part de l’entrevista. No deixis de llegir-la!
