Trepitgem Líbia per primera vegada en 2011; dos més d’entre els milers d’informadors arribats fins a aquell forat negre amb un camp gravitatori que succionava informatius i portades de diaris de tot el món. Ricard i jo ens vam conèixer a Trípoli quan aquesta va ser presa pels insurrectes, i ens vam resistir a marxar mentre era inexorablement abandonada pels nostres col·legues. Tornar a Líbia ho portem fent des de llavors, al principi per separat, i junts des de 2014. Mai va ser fàcil. A les dificultats per aconseguir un visat se li ha sumat sempre la complicada logística d’un país en progressiva descomposició. A dia d’avui existeixen tres governs sobre el paper, i una miríada de milícies sobre el terreny, incloent la de l’Estat Islàmic. Per si no fos poc, Líbia ja no desperta una desena part de l’interès que va suscitar durant aquells vuit mesos de guerra televisada. O el que és el mateix, tornar a Líbia passa també per enfrontar-se a la pàgina en blanc d’una proposta de reportatge amb poques possibilitats de donar en la diana de l’editor.
Aquest mes d’agost tornem per documentar l’odissea de migrants i refugiats rumb a Europa: des de la seva entrada per l’extrem sud del país fins que els més afortunats són rescatats de les aigües del Mediterrani. Al 2016 un projecte tan ambiciós només resulta factible gràcies al recolzament d’entitats com Photographic Social Vision. La seva Beca per al fotoperiodisme d’investigació és la que ens permetrà posar veus i rostres a un drama que ja colpeja la consciència de la vella Europa. Tornar a Líbia és sempre un repte, que acceptem aquesta vegada amb entusiasme i humilitat; amb il·lusió renovada, i amb la tranquil·litat de poder dedicar-li temps a una història tant important. Partim.
Text de Karlos Zurutuza
Fotografia de Ricard García Vilanova
