Finalistes de la V Beca Joana Biarnés

El jurat de la V edició de la Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes, format pel fotoperiodista Xavier Aldekoa, la comissària independent Sandra Maunac, el director, productor i guionista de cinema documental Òscar Moreno, la productora especialitzada en fotografia documental i narrativa visual Jessica Murray i la fotoperiodista Anna Surinyach, va finalitzar el procés de revisió dels més de 40 projectes candidats.

Avaluats segons la seva qualitat formal i conceptual, així com pel valor social de la temàtica proposada, els tres projectes següents són finalistes a la V Beca Joana Biarnés:

“El negocio del viento”
de Paula Artés

Paula Artés

© Paula Artés

 

Fotògrafa resident a la província de Lleida, compromesa a donar a conèixer i qüestionar les estructures de poder. El projecte parteix del fet que el vent s’ha convertit en la principal font d’energia elèctrica a Espanya.

S’està apostant per un increment de l’energia renovable, una mesura que no mereix cap retret sobre el paper. Tot i això, el problema ve quan la lògica extractivista i el trasllat de la producció a la perifèria acaba supeditant els interessos de les regions productores, que es converteixen en dependents d’altres àrees de l’estat.

La Conca de Barberà (Catalunya) és una de les comarques més explotades quant a renovables amb 78 aerogeneradors als quals se’n podrien sumar 44 més. A la mateixa zona s’està tramitant construir 9 parcs solars, que cobririen amb plaques fotovoltaiques unes 654 hectàrees de paisatge, destruint el territori estètic, ecològic i agrícola. La mateixa praxi ha anat ocupant altres terrenys agrícoles i ramaders catalans a La Segarra o L’Urgell, així com a molts llocs de “l’Espanya buidada”.

En anglès, “power” significa “energia” i també “poder”. I entre tots dos conceptes hi ha una relació que suggereix una estructura de dominació tan invisible com ho és el mateix vent, que només veiem quan obliga a desplaçar-se a altres elements.

A partir de fotografies, vídeos, sons, documentació oficial, plànols i matèries primeres, aquesta investigació visual vol donar llum sobre la sobreexplotació de territoris per a l’energia verda, per part de les mateixes grans empreses que ja dominen el mercat energètic i que, de forma opaca i amb impunitat, tracten la naturalesa com si fos un recurs infinit.

 

“Eroding Franco”
de Jordi Jon

Jordi Jon

© Jordi Jon

Fotògraf documental i periodista nascut a Tarragona, el seu projecte documenta la desertificació d’Espanya i el compara amb informació científica que va ser desatesa durant el franquisme per reflexionar sobre les decisions preses pel règim i la seva influència moderna a la trajectòria ecològica del país.

El llegat franquista va més enllà de la repressió social i política. En temps de Franco, alguns científics ja alertaven sobre el perill de desertificació, el procés que converteix en àrides terres precisament fèrtils, principalment a causa de l’agricultura insostenible i la desforestació.

No obstant això, possiblement sense plena entesa de les seves implicacions, entre el 1959 i el 1974 el règim dictatorial va prioritzar com a baluards del desenvolupament econòmic la construcció, l’agroindústria i el turisme massiu. Aquestes són les mateixes bases que configuren prop del 30% de l’economia nacional avui, quan s’estima que el 80% d’Espanya podria ser un desert en acabar el segle XXI.

Més enllà dels aspectes històrics i mediambientals, aquest projecte revela narratives eclipsades per ambicions passades i presents. El que en el seu moment va ser celebrat com a “miracle econòmic espanyol” s’ha traduït en una càrrega ecològica i social que encara pesa sobre Espanya. Hi ha una història que necessita ser explicada per donar llum sobre aquest llegat ambiental, crucial per comprendre el nostre present i futur en el context del canvi climàtic global.

Amb una paleta cromàtica que evoca la sequedat de la terra, tons terrosos i ocres que contrasten amb els tons més artificials de les zones turístiques, va emfatitzar el contrast entre els deserts del sud-est i la romanent naturalesa costanera, transitant per la paradoxal gestió de l’aigua a les àrees turístiques i la seva escassetat a l’interior. Aquestes imatges contraposades als arxius científics plantegen una reflexió crítica sobre les repercussions humanes al paisatge natural.

 

TINTO®”
d’Ana Tejedor

Ana Tejedor

© Ana Tejedor

Realitzadora audiovisual resident a Barcelona i centrada en comunicació científica, el seu projecte recorre la conca del riu Tinto, des de l’activitat minera al naixement fins al Pol Químic al port de Huelva, per denunciar els danys al territori i la seva població.

El riu Negre recorre gran part de la província de Huelva i és famós pel color de les seves aigües. És vermell, és àcid i ha estat estudiat per les seves característiques extremes, que recorden el paisatge de Mart i que semblen tenir origen natural. Tot i que també rep continus focus de contaminació (drenatge àcid de mines, abocaments de l’abocador de Nerva, abocaments de depuradores i d’altres activitats industrials), cosa que fa difícil aïllar causes i conseqüències.

La geografia del riu Tinto és un paisatge explotat, una zona de sacrifici on el territori s’“ofereix” al servei del model capitalista. Cada decisió presa posant per davant el benefici econòmic és quantificable i la meva recerca busca les xifres concretes que evidencien els danys causats a aquest territori d’una manera molt visual, posant-hi preu.

En base a aquesta idea, el riu i tot allò que l’envolta passa a ser un objecte de consum. TINTO® prendrà la forma d’un catàleg, que desplega una estètica descriptiva, neta i suggeridora dins de les lògiques del màrqueting. La cruesa de la fotografia de paisatge respondrà a la sensació d’artifici consumista, on tot està sempre disponible. I anirà acompanyada de fotografia de producte, objectes que encara que no sempre són béns de consum, il·lustren problemàtiques socioambientals com l’extractivisme, la manca de responsabilitat política, el desemparament legal de les persones migrants i els límits del sòl.

És una oportunitat per denunciar des de noves perspectives temes que ens afecten directament, que ens maten. Un exemple del que no volem perpetuar, del que encara podem evitar i del que hem de lluitar per recuperar.

(Ndr: Les descripcions de cadascun d’aquests projectes han estat extretes de diversos apartats dels dossiers aportats per cada participant i els textos han estat editats per redactar aquesta notícia.)

ACTUALITZACIÓ: El projecte guanyador de la V Beca Joana Biarnés ha estat “Eroding Franco”.

Des de la Fundació Photographic volem agrair enormement la participació a totes les persones que han presentat els seus projectes, així com el suport a totes les entitats que han col·laborat en la difusió daquesta convocatòria, incloent-hi escoles de fotografia, associacions i sindicats de fotògrafs i periodistes, universitats, festivals de fotografia, revistes especialitzades i agendes culturals.

La Beca Joana Biarnés per a Joves Fotoperiodistes es finança amb els ingressos generats per l’Arxiu Joana Biarnés i compta amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Terrassa, Escuela Efti, Foto Ruano Pro, la galería Blanca Berlín i la revista 5w.